Les restes arqueològiques que es poden trobar a qualsevol indret de la comarca de La Selva demostren que l’home habita aquestes contrades de vell antuvi; en els diferents turons que envolten La Crosa i la plana de l’Onyar poden fer-s’hi troballes amb relativa facilitat. La Crosa i el seus voltants no en son pas cap excepció, tot i que no se’n hagin fet; els experts diuen que, si en hi ha, son de mal trobar per causa de la  facilitat d’erosió de la tosquija volcànica; aquestes restes haurien quedat literalment enterrades entre els pòsits, tant de dins del cràter, com de les conques del torrents, rierols i, en definitiva, del fons de la plana de l’Onyar en els sectors de Vilobí i Riudellots.
Estudis edafologics diuen que es pot xifrar en un màxim de 10.000 anys enrere que el poblament humà va començar a tenir activitat agrària en les pendents de La Crosa; és el salt entre el paleolític superior i el neolític, moment en que l’home és converteix en pagès i pastor i s’estableix de manera sedentària. Es natural que cerqués llocs enlairats, però amb aigua propera tant per consum i necessitat pròpia, com per el bestiar. També és segur que la presencia de la terra negra i cremada que forma el con volcànic de La Crosa i la vegetació especial i esponerosa que hi havia pel voltants, junt amb el estany del fons del cràter, degué fer que fos reverenciat i temut de manera especial, a l’hora que també li anava be per establir-se.
L’home del neolític tenia alguna mena de creença religiosa, enterrava els morts i sabia que hi havia indrets amb forces còsmiques i tel•lúriques, i La Crosa és especialment propicia a que la reverenciés venerés, tal com hem explicat abans. Els primers habitants establerts segur que degueren tenir-hi els seus “déus”.
La devoció cap a les creences ancestrals per part de la gent pagesa i ramadera era molt fortes; quan passat el procés de romanització, que en el llocs d’interior de Catalunya fou molt tardana, no degueren complicar-se gens la vida en intentar canviar la forma o lloc de culte; en el nostre cas podrien haver-hi afegit la forma del déu romà Vulcanus (copiat i heretat del Efestos grec). Tampoc degué representar cap problema durant l’època visigòtica, ja que aquests un cop deixat l’arrianisme i passats al catolicisme tampoc van fer imposicions; degué passar un llar període de temps fins que la cristianització va arribar als verals de La Crosa.
El cristianisme, cap als segles IX i X va començar a imposar-se, i aquí va tenir-hi feina; en els primers temps de cristianització solien transformar els deus i deeses locals en formes aptes pel cristianisme. D’aquí que tinguem tres punts ben singulars: La Marededéu de Les Fonts, San Llop, i Sant Delmai (he forçat la grafia per entendre el mot).