Get Adobe Flash player

Sant Llop

Sant Llop, tal vegada en punt més representatiu de La Crosa, tant per l’alçada, com per la singularitat del nom; l’alçada sempre ha estat punt de guaita i talaia, i veurem que n’és un lloc molt important i decisiu.
Del nom què en direm?, primer de tot que no es gens usual; que en diríeu si el nostre pare, fill, amic, company, o qualsevol altre es digués Llop???, és impensable avui dia; com a cognom si que és normal, encara que poc habitual; el cognom Llop (català), Lobo (castellà), Loup (francès), Wolf (anglès i alemany) son a qualsevol llistí telefònic de una ciutat.
En temps antic i fins a l’edat mitjana era un nom comú, i ben acceptat ja que com a Sant tenia moltes ermites i capelles dedicades, algunes han arribat fins avui (a la diòcesi de Girona en hi ha quatre). És el Sant apropiat pel mal de coll i les angines; era el patró del venedors ambulants i cantants; la referència “fins a la gola del llop” ja ens associa el coll i el llop, i els que es queden afònics se’ls diu “si han vist el llop”, que és una altre manera d’associar la veu i els llops.
La llegenda d’aquest Sant diu que era pastor, i que tenia el poder d’allunyar els llops i les males feres, per tant els pastors li tenien molt d’apreci perquè allunyes i fes fugir els llops i altres bèsties del ramat.
Dons podem considerar normal que l’església, al cristianitzar aquest indrets, amb forta presencia rural, per tant ramadera, cregués convenient posar un Sant escaient i adient a la devoció popular vers aquest puig: Sant Llop. La seva diada és l’1 de Setembre; a veure i un dia és por fer “l’aplec de Sant Llop”.
La toponímia sempre ens diu moltes coses; en aquest cas Can Llobet (a Aiguaviva i Vilobí) o Can Guilla (Sant Dalmai), Can Guinau (Aiguaviva) o Can Guilloteres (Estanyol) fan referència a llops i guilles, per tant es veu que calia tenir l’advocació de Sant Llop.
La primera datació escrita amb el nom de Sant Llop és de l’any 1279; tot i això sembla que s’hauria provat de canviar el nom, ja que al 1442 és demana caritat per reedificar l’ermita de Sant Abdó i Senén al puig d’en Costa; en una llicencia del 1485 ja diu els Sants Abdó, Senén i Macari, a l’any 1731 també es cita Sant Roc; veiem, doncs, que l’església no li agradava massa Sant Llop, però la devoció popular així ho conserva.
En la guerra del francès va quedar exclaustrada i l’imatge de Sant Llop era l’església de Sant Dalmai, de on en va desaparèixer a la revolta del 36-39.
L’edifici de Sant Llop està bastit al punt més alt de La Crosa, 225 metres, avui és mig enrunat; per arribar-hi cal sortir de la parada de Les Guilloteres, travessar la carretera de Sta. Coloma Girona i agafar un camí tota vora entra camps i bosc, continuar per darrera la pedrera d’en Costa i seguint arran de un filat que tenca una pineda ens mena a Sant Llop. Aquest camí és un antic Camí Ral per anar d’Estanyol a Salitja i continuar cap a Caldes; si seguim aquest camí, (passat Sant Llop fa baixada) arribem a una cruïlla amb l’antiga carretera de Santa Coloma  Girona, que en diuen la creu, el coll, o el collet.
Si la primera datació escrita de Sant Llop es de l’any 1279, en que els Cabrera venen a Berenguer de Gornau “el castell de Brunyola.......i la Coromina de La Crosa”, també tenim que en Gornau s’ho ven a Guillem Gaufred, i aquest a l’any 1292 fa testament a favor de la Pia Almoina de Girona “de tots els seus bens, que son:.......la Coromina anomenada La Crosa en el terme de Sant Dalmai”; vol  dir que abans d’aquestes dates ja hi havia alguna mena de construcció; si parem compte amb el nom i el seu origen, podem dir amb molta certesa que cap al segle X és l’origen de la primera construcció a Sant Llop en un puig venerat des de sempre pels habitants de la contrada.
Que tot i que ben segur era de caràcter religiós, ben aviat degué esser aprofitat con a torre, lloc o indret de fer senyals, i les senyals es feien encenent fogueres; si era de nit o temps fosc la llenya era seca, i si era de dia, s’afegien ramassos verds per fer fum. Aquesta barreja de funció religiosa i militar a l’hora és ben normal tal com a altres punts de Catalunya.
No podem definir la primera forma arquitectònica de Sant Llop; la forma actual és de una capella d’estil romànic tardà, petita, amb dues portes: una de lateral a la paret de tramuntana, i d’altra oberta a ponent, per on “havien de sortir i marxar junt amb el sol els mals esperits de l’època”, naturalment que el absis o altar està situat a l’est o sol ixent, per “on han de venir els bons esperits”. Tenia i encara es veuen algunes espitlleres, que tan degueren esser aprofitades per defensa de la poca guarnició que podia haver-hi en cas de maltempsades, com per donar llum al interior.
Les parets son de pedres de La Crosa aparedades amb calç, la volta encara conserva les senyals de les canyes que en feien “l’encofrat” sobre els xindris, i acaba amb sostre planer. Cal para molt de compte a aquest detall del sostre planer: la primera funció de talaia queda ampliada si pensem que el sostre era a on és continuava fent les foganyes d’avís i comunicació; seria com una “moderna torre d’Airtel, repetidora dels mòbils de l’època”; més endavant tornem a trobar que compleix exactament aquesta funció, però amb uns “mòbils” ja més avançats.
El nivell del terra de la capella no el podem precisar; en tot cas no pot esser gaire mes baix del que és ara ple de runa, però ha d’ésser un xic més baix que el nivell de fora del fossat, ja que aquest fa 160 anys que és construït i la terra treta al fer-lo es va deixar pels voltants augmentant el nivell original de fora fossat; per això afirmem que el paviment original de la capella era més alt que el defora primitiu i més baix del que és ara.
També ens ajuda a afirmar-ho la forma i conjuminació de la porta principal de ponent feta amb pedra de Girona grisa i nummulítica, encara en queden uns carreus; al cim d’aquesta porta resta un forat com de una finestra, és molt estret i just damunt la porta. Si travessem la porta i ens endinsem a la nau veurem que a les parets laterals arrenquen els estreps de una volta, avui dia enrunada, per això en aquest punt el nivell de runa és més alt que a la resta del interior, dons el sostre d’aquesta volta seria una estada que tindria claror per la finestra just al cim de la porta principal; seria, com si diguéssim, el cor de l’església. No se sap si mil anys enrere hi havia un grup coral a Sant Llop, però l’existència d’aquesta estada sobre la porta d’entrada és corrent a moltes ermites d’altres indrets de Catalunya. Encara podem dir una altre hipòtesi: just a la cantonada esquerra tal com entrem hi hauria hagut una gran llar de foc (calia escalfar-se i coure el menjar en els moments que hi havia guarnició) de la que avui dia en son visibles les restes tant de la forma de la xemeneia com de vestigis de sutja a la paret. Persones enteses en arquitectura diuen que és possible l’existència d’aquest pis, junt amb una xemeneia a la cantonada. No és pot identificar aquesta sortida de xemeneia a l’exterior, ja que precisament en aquest part van fer-hi la torre quadrada, que servia per la telegrafia òptica, amb una petita volta de rajol vermell, tal com és la mateixa torre i aprofitant les peces de pedra de l’espadanya de un petit campanar.
Durant tota l’edat mitjana Sant Llop depenia del Castell de Brunyola; recordem que Sant Dalmai, fins a l’any 1906 era de Brunyola; Sant Llop tenia vida pròpia tal com hem vist per alguns documents religiosos, depenent de la Pia Almoina i més endavant de l’Hospital; com a funció militar la seva importància és gairebé nul•la: no era fortificat i no tenia espai per una gran guarnició; i si en algun moment de les renyines entre els Vilademany i la Pia Almoina es cita Sant Llop, fan referència a un indret per ocupar, però sense més efecte.
És molt probable, encara que no ho he trobat documentat, que en els terratrèmols que va patir Catalunya en general i la zona volcànica de Girona en particular a l’any 1429, Sant Llop quedés fortament tocat; tot i demanant llicencia per reedificar, sembla que ja mai més tingué l’esplendor propi i inicial, trobem que a l’any 1795 el bisbe, en una visita a Sant Dalmai “prohibeix celebrar-hi culte, ja que presenta un aspecte ruïnós”. En la guerra del francès del 1808-12, en un dels setges de Girona l’exèrcit francès és feu amo i senyor de les contrades i va desbastar Sant Llop, segurament calant-hi foc tal com és veu al sostre a la zona del absis; malgrat que conserva el nom, mai més s’ha recuperat com a lloc de culte religiós.
L’indret de guaita i talaia de Sant Llop torna a sortir cap als anys 1850; en aquests decennis, a Espanya, s’instal•la la telegrafia òptica, i el coronel José Maria Mathé, expert en topografia i fortificacions (ull a aquest detall) rep l’ordre de fer una xarxa, que, entre d’altres, hi ha la línia Barcelona-La Jonquera; aquesta línia fou inaugurada a l’any 1850 i va funcionar fins al 1852.
El coronel Mathe va dissenyar les torres de telegrafia, havien de tenir més de 10 metres d’alçada i es fortificaven amb espitlleres i un fossat (per això el de Sant Llop). Es van construir poques torres noves; van aprofitar-se construccions existents en llocs elevats i de valor estratègic (Sant Llop ho te), afegint-hi les espitlleres i el fossat. Per tant el fossat de Sant Llop és fet entre els anys 1848 i 1850; res de fortificació de l’edat mitjana com en algun moment s’havia cregut.
Sant Llop formava part de la línia militar; ja que també hi havia una línia civil; en el nostre cas la línia de torres d’avistament era de Puigsardina (Riudarenes), al Castell Vell de Brunyola, per Sant Llop de Sant Dalmai, i d’aquí al campanar de Sant Martí a Girona.
A Sant Llop, teòricament hi residien un caporal, 2 torrers i 4 o 5 soldats; les obres de construcció i manteniment les feien el personal de les viles properes; per el cas de Sant Llop els ajuntaments de Vilobí, Brunyola i Aiguaviva es queixen de no cobrar les despeses ocasionades al construir-la. Així ho diu un document emès per l’alcaldia d’Aiguaviva a finals de 1857; diu que” el capità no ha rebut cap diner per pagar les indemnitzacions de tallar les alzines del Sr. Joaquim Planas Costa a conseqüència de fortificar l’ermita de Sant Llop per fer-hi una torre telegràfica. Els pobles (veïns) es troben igual que el Sr. Planas respecte als avançaments de materials i jornals subministrats per fer la torre, i que d’aquestes sumes considerables, degudament justificades, nomes se’n ha cobrat una tercera part”. El  cobrament de les obres públiques d’abans encara tenia més retard que les ara. En tot cas el que ens ve a dir és que van tallar alzines del voltant de Sant Llop per fer el fossat i per la placeta.
Durant les guerres carlines també van haver-hi batusses a la zona de Sant Dalmai, ja que els carlins instal•lats a Can Puig s’enfronten a tropes aquarterades a Sant Llop; recordem que les guerres carlines gairebé sempre eren entre escamots rivals de diferents tendències, ben poques vegades foren exercits organitzats com quan la revolta del francès  en els setges del 1809 a la ciutat de Girona.
Resumint: Sant Llop sempre és present, tant per lloc de culte i devoció, com per la funció de talaia de caire militar; encara avui en dia el nom és ben arrelat, a tall d’exemple dir que el grup d’activitats de Sant Dalmai es diu Els Llobatons.

 

CAT: Utilitzem cookies per millorar el nostre lloc web i la seva experiència en usar-lo. Les cookies utilitzades pel funcionament essencial del lloc seran instal·lades. // EN: We use cookies to improve our website and your experience when using it. Cookies used for the essential operation of the site have already been set. // FR: Nous utilisons des cookies pour améliorer notre site et votre expérience lors de son utilisation. Les cookies utilisés pour l'opération essentielle du site ont déjà été fixés. // ES: Utilizamos cookies para mejorar nuestro sitio web y su experiencia al usarlo. Las cookies utilizadas para el funcionamiento esencial del sitio ya se instalarán. To find out more about the cookies we use and how to delete them, see our privacy policy.

I accept cookies from this site.

EU Cookie Directive Module Information